Declaration of the Foro de Profesores on the appointment of Mr Joaquim Torra - Manifiesto del Foro de Profesores sobre el nombramiento del Sr. Torra

Spain faces a xenophobic, populist threat with the appointment of Joaquim Torra as President of the Catalan government 

We the undersigned strongly reject the appointment of Mr Joaquim Torra as president of the Catalan government following the recent vote in the regional parliament with a thin majority of 66 votes in favour, 65 against and 4 abstentions. For many years Mr Torra has published articles and written tweets that are manifestly racist, nativist, supremacist and xenophobic. This is unprecedented in Spanish democracy.

In October 1990, the Catalan newspaper “El Periodico” leaked the document “The strategy of the recatalanizacion” (https://www.tabarnia.today/versioncastellano/programa-2000). This document was the strategic roadmap designed  by the nationalist government of Catalonia led by Mr Jordi Pujol (president of the regional government in 1980-2003). Its stated goal was to gain control of every aspect of the Catalan civil society, particularly targeting every layer of the regional administration, the local media, Catalan schools as well professional associations and social entities. Unfortunately, this roadmap was successfully implemented, step by step, providing the fertile ground for the social radicalisation, confrontation and polarisation facing Catalonia today.

As with any nationalist movement, the strategy of Catalan nationalism has fundamentally relied on a combination of perpetual self-victimization and social hegemony. Nationalists claim an exclusive status as victims of the Franco dictatorship, intentionally omitting Francoist oppression of other cultures and ideologies in every corner of Spain. For decades they have also exploited left-right political fragmentation in Spain to make demands and obtain concessions to buttress their hegemonic power in Catalonia. Thus, they gained absolute control of policy areas such as education, culture, healthcare and law enforcement. As a result of this unfettered powers in the region, successive nationalist governments since the 1980 have managed to incrementally impose upon the Catalan society the following prejudices and ideological vision:

1. A nation, an empire, a leader. Nationalists speak of Catalonia as a uniform community, deliberately concealing Catalan social diversity and dismissing as non-Catalans those citizens who disagree with nationalism. Furthermore, nationalist seek to annex the other Spanish regions of the Balearic Islands and Valencia to expand their lebensraum or living space to build the medieval ‘empire’ of what they call Catalan Countries. Finally, they claim that Carles Puigdemont, a fugitive being investigated for charges of rebellion for having fuelled social turmoil in autumn 2017, remains their only possible legitimate president of Catalonia.

2. Dissent is treason. Nationalists have ignominiously instigated virulent personal attacks amounting to character assassination or civil death on Catalan dissenters, often using a term botiflers to stigmatise them. More and more often, dissenting Catalans have been singled out in every sphere of public life to the extent that some of them have even left Catalonia. This already started in the 80s when thousands of teachers of Spanish literature left Catalonia due to the new restrictive language policies of the regional government of Jordi Pujol, which has effectively excluded Spanish from being used for learning at public schools in Catalonia.

3.  Conspiracy theories. If their idealised Catalan Republic has not materialised, the blame should be exclusively attributed to a collective conspiracy of both internal –dissenters– and external enemies –the EU as of late. The internal enemies are Catalan members and supporters of mainstream political parties such as Popular Party (PP), Ciudadanos (C’s), the Socialist Party (PSOE) as well as social platforms such as Societat Civil Catalana (SCC). In their view, they all have conspired relentlessly to prevent the successful implementation of the republic and therefore have deprived Catalan nationalist from their natural destiny as a culturally and linguistically homogenous nation.

4. Self-victimization and false pacifism. The Catalan separatist movement has fabricated and disseminated a fictional story of a Catalonia as a permanent victim of Spain, despite the fact that Catalans have never before enjoyed the current level of self-government. It also claims falsely to be a pacifist and democratic struggle only because it serves as a strategy for its demands. This self-victimization has even developed its own visual language, with their supporters always bearing yellow ribbons in protest for their leaders currently in custody for risk of escape.  These leaders are investigated for charges of rebellion, which Spanish law defines as a forceful subversion of the constitutional legality. Indeed, they abused Catalan self-government, misused public funds, and called for civil disobedience when Spanish courts urged them to abide by the law and stop inducing the escalation. Furthermore, their current “hit force”, the Committees for the Defense of the Republic (CDR), now sabotages highways and paralyzes essential public services such as transportation. But more worryingly is the physical and psychological intimidation against Catalan dissenters.

5.  The perversion of language. To achieve their goals, the nationalist leaders have crafted a newspeak: they employ the term "right to decide" as a euphemism for secession; they repeatedly dismiss the application of the rule of law as the “judicialization of politics”; they constantly speak of a "clear democratic mandate" when they mean the divisive and illegitimate referendum of October 1 2018, in which just 38% of the electorate voted for secession; and they recurrently use the term poble catala or "Catalan folk" only for like-minded individuals supporting secession, thereby excluding from that group any Catalan citizen who does not submit to their views. The appointment of Mr Torra as president of the Generalitat has finally unmasked some worrisome features in the secessionist leadership in Catalonia. This nationalist movement, full of anti-Spanish rhetoric, has finally evolved to its latest stage of blatant nativism and manifest xenophobia. This explains why former Catalan president Carles Puigdemont enjoys wide political support from far-right parties in Belgium and Germany. Unfortunately, we think that many Europeans often do not understand completely what has taken place in Catalonia. Nationalist self-victimization was the pretext to start a process of "re-catalanization" back in the 80s, and now it’s a very effective tool to portray Catalonia as a perpetual “colony” and modern Spain as a perennial Francoist dictatorship. However, Spain democratic quality is consistently rated very high and the country is considered a “full democracy”, ranking 19th in the world, according to The Economist. For all this, with this manifesto we also seek to encourage a constructive and honest debate around the new forms of populism in the heart of Europe in the 21st century. Catalan society is broken. For a long time those who did not agree with the nationalist ideology remained silent to keep friends or families together. However, the dramatic events of last autumn prompted many to raise their voices. It is our duty to listen to them. For this reason, we, the undersigned below, call to defend vehemently the democratic values ​​and the rule of law which are seriously under threat in Catalonia because of an unacceptable instrumentalization of institutions and an alarming manipulation of the public opinion.  

Signed:

[Members of Foro de Profesores, in alphabetical order]

Cesar Aguado Renedo (Senior Lecturer of Constitutional Law at the University Autónoma of Madrid)

Rafael Arenas (Professor of Private International Law at University Autónoma of Barcelona)

Mikel Arteta (Dr. in Moral and Political Philosophy)

Francesc Badrines Passani (Dr. in Philosophy)

Francisco J. Bastida Freijedo (Professor of Constitutional Law at University of Oviedo)

Eduardo Butragueño Cerviño (Professor - retired - at University of Barcelona)

Ángel Antonio Caminero Gómez (Senior Lecturer of Psychobiology at UNED university)

Federico A. Castillo Blanco (Professor of Public Law at the University of Granada)

Camilo José Cela Conde (Research Scholar, University of California Irvine)

José Joaquín Fernández Alles (Senior Lecturer of Constitutional Law at the University of Cadiz)

Isabel Fernández Alonso (Senior Lecturer in Communication at Universitat Autònoma de Barcelona)

Carlos Ramón Fernández Liesa (Professor of International Public Law and International Relations at University Carlos III)

Manuel Fernández Salmerón (Senior Lecturer of Public Law at University of Murcia)

Ignacio Fernández Sarasola (Senior Lecturer of Constitutional Law at University of Oviedo)

Javier Fernández Sebastián (Professor of History of Political Thought at University of UPV/EHU)

Juan Ramón Fernández Torres (Professor of Public Law at University Complutense of Madrid)

María Fraile (Lecturer of Constitutional Law at University Carlos III de Madrid)

Juan Antonio García Amado (Professor of Philosophy of law at the University of León)

Montserrat Ginés Gibert (Senior Lecturer - retired - at the University Politécnica of Catalunya)

Joaquín González Ibáñez (Senior Lecturer of International Law and International Relations at University Alfonso X of Madrid)

Antonio Guillamon (Emeritus Professor of Psychobiology at UNED university)

Antonio Hermosa Andújar (Senior lecturer in Aesthetics and History Philosophy at the University of Seville)

Julio Iglesias de Ussel (Professor of Sociology at University of Granada)

Fernando Jiménez Sánchez (senior lecturer of political science at the University of Murcia and expert for GRECO, Council of Europe)

José J. Jiménez Sánchez (Senior lecturer of Phylosophy of Law at University of Granada)

David Jiménez Torres (Lecturer, of Communication, Camilo José Cela University)

Gonzalez Laynez, Carlota (Project Coordinator, Nottingham Law School)

Gorka Maneiro (Speaker of Ahora)

Jesús G. Maestro (Senior lecturer of Theory of the Literature and Comparative literature at University of Vigo)

Araceli Mangas Martín (Professor of Internacional Public Law at University Complutense of Madrid)

María de las Mercedes Fuertes López (Professor of Public law at the University of León)

Luis Miguel Macho (Professor of Public law at University of Santiago de Compostela)

José Montalbán Castilla (PhD Candidate at Paris School of Economics and affiliate to the CEP of London School of Economics)

Roberto Muñoz Bolaños (lecturer of Military History at Instituto Universitario General Gutiérrez Mellado of the UNED University)

Jose Javier Olivas Osuna (Associate at the Conflict and Civil Society Unit, LSE)

José A. Olmeda (Professor of Political Science at UNED University)

Félix Ovejero (Senior Lecturer of Political Philosophy at the University of Barcelona)

Rafael Palomino Lozano (Professor of Law & Religion at University Complutense of Madrid)

Manuel Penades Fons, Lecturer in International commercial law, King’s College London

Nuria Plaza Carrero (Dr. in Spanish philology)

Florentino Portero (Director of the International Politics Institute at University Francisco de Vitoria)

Miguel Angel Presno Linera (Senior lecturer of Constitutional Law at the University of Oviedo)

Miguel Ángel Quintana Paz (Senior lecturer in of moral and social philosophy at Universidad Europea Miguel de Cervantes)

José V. Rodríguez Mora (Professor of Economics at University of Edinburgh)

José María Rosales Jaime (Professor of Moral and Political Philosophy at University of Malaga)

Lourdes Ruano Espina (Professor of Law of Law & Religion at the University of Salamanca)

Juan Jose Rubio Guerrero (Professor and Dean of the Law School at the university of Castilla La Mancha)

Javier Ruipérez Alamillo (Professor of Constitutional Law at the University of Coruña)

Carlos Ruiz Miguel (Professor of Constitutional Law at University of Santiago de Compostela)

Ángel Sánchez Navarro (Professor of Constitutional Law at University Complutense de Madrid)

Daniel Sarmiento Ramírez-Escudero (Senior Lecturer of Public law at University Complutense of Madrid)

Julián Sauquillo (Professor of Philosophy of Law at the University Autónoma of Madrid)

Juan Sisinio Pérez Garzón (Professor of History at the University of Castilla La Mancha)

Francisco Sosa Wagner (Professor Public Law at the University of Leon)

Mauricio Suárez (Professor of Logic and Philosophy of Science at the University Complutense of Madrid)

Javier Tajadura Tejada (Professor of Constitutional Law at University of UPV/EHU)

Helena Torroja Mateu (Lecturer of International Public Law at University of Barcelona)

Fernando Vadillo (Senior Lecturer Applied Maths at the University UPV)

Alfonso Valero (Principal Lecturer of Law at Nottingham Trent University)

Carlos Vidal Prado Professor of Constitutional Law, UNED University)

Roberto Villa García (Senior Lecturer of Political History at Rey Juan Carlos University)

Jose A. Villadangos (NH&MRC Principal Research Fellow at University of Melbourne)

 

Elección de Joaquim Torra como Presidente de la Generalitat: ¿Se enfrenta España a un movimiento prefascista?

Los abajo firmantes queremos expresar nuestro más rotundo rechazo a la elección de Joaquim Torra como Presidente de la Generalitat de Cataluña, por parte de los diputados separatistas del Parlamento autonómico (66 votos a favor, 65 en contra y 4 abstenciones). Está probado que Torra es autor de numerosos tuits y abundantísimos artículos que contienen declaraciones que perfectamente pueden ser calificadas de racistas, supremacistas y xenófobas. Un hecho sin precedentes en nuestra democracia.   En octubre de 1990, se filtró a la prensa un documento, “La estrategia de la recatalanizacion” (https://www.tabarnia.today/versioncastellano/programa-2000), plagado de propuestas supremacistas orientadas al control de la sociedad catalana y elaboradas desde las altas esferas del entonces Gobierno nacionalista conservador de Jordi Pujol. Se trata de una hoja de ruta que se ha ido aplicando punto por punto hasta hoy, incidiendo especialmente en las medidas orientadas al control de la Administración, los medios y la escuela, sin dejar nunca de lado a las entidades sociales y a los colectivos profesionales.   La estrategia nacionalista ha consistido en explotar el victimismo, amparado en la represión que la lengua y la cultura catalanas sufrieron durante el franquismo (sin mencionar nunca las otras represiones ejercidas por la Dictadura en otras regiones), y en aprovechar la debilidad parlamentaria de diferentes gobiernos españoles (tanto socialdemócratas como conservadores), lo que les permitió poner duras condiciones para garantizar la gobernabilidad del Estado. De este modo, los dirigentes nacionalistas han logrado hacerse con competencias en materias tan sensibles como educación, cultura, sanidad o seguridad. Así se han ido imponiendo en la sociedad catalana las siguientes ideas:

1. Un pueblo, un imperio, un líder. Se refieren a Cataluña como un pueblo uniforme, ocultando el pluralismo social y despreciando a los ciudadanos discrepantes, negándoles la condición de catalanes. Reivindican un espacio vital catalán fuera de las fronteras de Cataluña e incluso de España e incluyen en ese “imperio” a todo lo que consideran “países catalanes”. Además, proclaman que el legítimo presidente de Cataluña es Carles Puigdemont, procesado por rebelión y prófugo de la justicia.

2.  La percepción de que el desacuerdo es traición. El nacionalismo catalán ha optado por la muerte civil de los discrepantes, los botiflers. Han sido y son cada vez más abundantes los señalamientos de relevantes figuras de diferentes ámbitos que en no pocos casos han optado por abandonar Cataluña, como ya lo hicieran miles de profesores en los años ochenta, asfixiados por la política lingüística que aún hoy sigue siendo claramente discriminatoria.

3.  La obsesión por el complot. Por ejemplo, si la República Catalana no ha sido posible, esto debe achacarse a una conjura en la que los enemigos externos –incluyendo últimamente a la UE– se han aliado con los enemigos internos, representados por partidos y organizaciones, tales como el Partido Popular (PP), Ciudadanos (C’s), el Partido Socialista Obrero Español (PSOE) o Societat Civil Catalana (SCC), que han impedido la implementación de la misma. 

4. El victimismo y el falso pacifismoEl movimiento independentista catalán siempre ha cultivado y difundido  la imagen de Cataluña como víctima de España, pese a que nunca ha gozado como ahora de tan amplia autonomía política. Este victimismo lo lleva también al lenguaje visual, portando en protesta por los líderes encarcelados lazos amarillos. También difunde su pacifismo democrático como instrumento de sus reivindicaciones. Sin embargo, sus dirigentes procesados lo están por rebelión, o sea, por un alzamiento violento contra la legalidad constitucional. Su desobediencia civil reacciona de manera violenta cuando se les pide que cumplan con la legalidad y su fuerza de choque, los Comités de Defensa de la República (CDR) se dedican al sabotaje de autopistas y paralización de los servicios públicos esenciales como el transporte. A esa violencia se une la violencia intimidatoria física y psicológica contra todos los discrepantes.

5.- La perversión del lenguaje. Para alcanzar sus objetivos, los dirigentes nacionalistas han creado una neolengua; el término  “derecho a decidir” es un eufemismo para referirse al derecho de autodeterminación; condenan lo que llaman “judicialización de la política” para rechazar la aplicación de las normas del Estado de Derecho a los políticos que las violan; hablan de “mandato democrático” para referirse al resultado del referéndum ilegal del 1-O; de “poble català” como sinónimo de  individuos favorables a la secesión, excluyendo así a quienes no comparten esos postulados, y así sucesivamente.   El nombramiento de Torra como presidente de la Generalitat supone quitarse la máscara que han llevado los dirigentes separatistas. El nacionalismo de rostro humano y discurso solo veladamente antiespañol ha dado paso a una declaración obscena de superioridad de sus dirigentes. Esto explica, por ejemplo, los apoyos a Puigdemont de partidos de extrema derecha de Bélgica y Alemania.    Los ciudadanos de otros países europeos con frecuencia no entienden bien lo que está ocurriendo en Cataluña, porque al igual que el victimismo sirvió para poner en marcha el proceso de “recatalanización”, éste ha sido una herramienta muy eficaz para presentar a Cataluña como una región “colonizada” y “reprimida” por España y a la actual democracia española como una dictadura filofranquista, por más que nuestro país sea incontestablemente una democracia plena (puesto 19 del mundo, según The Economist, por citar un indicador relevante). Por todo ello, con este manifiesto deseamos impulsar un debate crítico y constructivo sobre las nuevas formas del totalitarismo en el corazón de Europa en el siglo XXI.   La sociedad catalana está rota. Durante mucho tiempo, aquellos que no estaban de acuerdo con los postulados nacionalistas callaron para no romper amistades o familias, pero los dramáticos hechos del pasado otoño hicieron que muchos alzasen la voz. Es nuestro deber escucharles. Por este motivo, los abajo firmantes llamamos a defender con contundencia los valores democráticos y el Estado de Derecho que se ven seriamente amenazados en Cataluña por una inaceptable instrumentalización de las instituciones y una alarmante manipulación de la opinión pública. 

Firmado:

[Miembros del Foro de Profesores; por orden alfabético]

César Aguado Renedo (Profesor de Derecho Constitucional de la Universidad Autónoma de Madrid)

Rafael Arenas (Catedrático de Derecho International Privado, Universitat Autònoma de Barcelona)

Mikel Arteta (Doctor Filosofía Moral y Política)

Francesc Badrines Passani (Doctor en Filosofía)

Francisco J. Bastida Freijedo (Catedrático of Constitucional Derecho, Universidad de Oviedo)

Eduardo Butragueño Cerviño (Catedrático jubilado, Universidad de Barcelona)

Ángel Antonio Caminero Gómez (Profesor de Psicobiología, UNED)

Julio Carabaña Catedrático de Sociología, Universidad Complutense de Madrid) 9.  Federico A. Castillo Blanco (Catedrático de Derecho Administrativo, Universidad de Granada)

Camilo José Cela Conde (Research Scholar, Universidad de California Irvine)

José Joaquín Fernández Alles (Profesor de Derecho Constitucional,  Universidad of Cádiz)

Isabel Fernández Alonso (Profesora en Comunicación, Universitat Autònoma de Barcelona)

Carlos Ramón Fernández Liesa (Catedrático de Derecho Internacional Público y Relaciones Internacionales, Universidad Carlos III)

Manuel Fernández Salmerón (Profesor de Derecho Administrativo, Universidad de Murcia)

Ignacio Fernández Sarasola (Profesor de Derecho Constitucional, Universidad de Oviedo)

Javier Fernández Sebastián (Catedrático of Historia de Pensamiento Político en la UPV/EHU)

Juan Ramón Fernández Torres (Catedrático de Derecho administrativo, Universidad Complutense of Madrid)

María Fraile (Profesora de Derecho Constitucional, Universidad Carlos III de Madrid)

Juan Antonio García Amado (Catedrático de Filosofía de Derecho, Universidad de León)

Montserrat Ginés Gibert (Profesora Titular jubilada, Universidad Politécnica de Catalunya (UPC))

Joaquín González Ibáñez (Profesor de Derecho Internacional y Relaciones internacionales, Universidad Alfonso X of Madrid)

Antonio Guillamon (Catedrático Emérito de Psicobiología, en la UNED)

Antonio Hermosa Andújar (Profesor de Estética e Historia de la Filosofía, Universidad de Sevilla)

Julio Iglesias de Ussel (Catedrático de Sociología en la Universidad de Granada)

Fernando Jiménez Sánchez (Profesor titular de ciencia política de la Universidad de Murcia, experto de GRECO -Group of States against Corruption- del Consejo de Europa)

José J. Jiménez Sánchez (Profesor de Filosofía del Derecho en la Universidad de Granada)

David Jiménez Torres (Profesor Asociado de Comunicación, Universidad Camilo José Cela)

Carlota Gonzalez Laynez (Coordinadora de projecto, Nottingham Law School)

Gorka Maneiro (Vocal de Ahora)

Jesús G. Maestro (Profesor de Teoría de la literatura y literatura comparada en la Universidad de Vigo)

Araceli Mangas Martín (Catedrática de Derecho Internacional Público en la Universidad Complutense de Madrid)

María de las Mercedes Fuertes López (Catedrática de Derecho Administrativo, Universidad de León)

Luis Miguel Macho (Catedrático de Derecho Administrativo, Universidad de Santiago de Compostela)

José Montalbán Castilla (PhD Candidate at Paris School of Economics and affiliate to the CEP of London School of Economics)

Roberto Muñoz Bolaños (Profesor de Historia Militar del Instituto Universitario General Gutiérrez Mellado en la UNED)

Jose Javier Olivas Osuna (Profesor en el Conflict and Civil Society Unit, LSE)

José A. Olmeda (Catedrático de Ciencias Políticas en la UNED)

Félix Ovejero (Profesor Titular de Filosofía Política de la Universidad de Barcelona)

Rafael Palomino (Catedrático de Derecho eclesiástico, Universidad Complutense de Madrid)

Manuel Penades Fons (Profesor de Derecho Mercantil Internacional, King’s College London)

Nuria Plaza Carrero (Doctora en Filología Hispánica)

Miguel Ángel Presno Linera (Profesor titular de Derecho constitucional, Universidad de Oviedo)

 

Miguel Ángel Quintana Paz (Profesor de Filosofía Política y Moral, Universidad Europea Miguel de Cervantes)

José V. Rodríguez Mora (Catedrático de Economía, Universidad de Edinburgo)

José María Rosales Jaime (Catedrático de Filosofía Política y Moral, Universidad de Málaga)

Lourdes Ruano Espina (Catedrática de Derecho Eclesiástico en la Universidad de Salamanca)

Juan José Rubio Guerrero (Catedrático y Decano de la Facultad de Derecho, Universidad de Castilla La Mancha)

Javier Ruipérez Alamillo (Catedrático de Derecho Constitucional, Universidad de La Coruña)

Carlos Ruiz Miguel (Catedrático de Derecho Constitucional, Universidad of Santiago de Compostela)

Ángel Sánchez Navarro (Catedrático de Derecho Constitucional, Universidad Complutense de Madrid)

Daniel Sarmiento Ramírez-Escudero (Profesor of Derecho Administrativo en la Universidad Complutense de Madrid)

 Julián Sauquillo (Catedrático de Filosofía del Derecho, Universidad Autónoma de Madrid)

Juan Sisinio Pérez Garzón (Catedrático de Historia, Universidad of Castilla La Mancha)

Francisco Sosa Wagner (Catedrático de Derecho Administrativo, Universidad de León)

Mauricio Suárez (Catedrático de Lógica y Filosofía de la Ciencia, Universidad Complutense de Madrid)

Javier Tajadura Tejada (Catedrático de Derecho Constitucional en la UPV/EHU)

Helena Torroja Mateu (Profesora de Derecho International Público, Universidad de Barcelona)

Fernando Vadillo (Profesor de Matemáticas aplicadas en la UPV/EHU)

Alfonso Valero (Principal Lecturer de Derecho, Universidad Nottingham Trent)

Carlos Vidal Prado (Catedrático de Derecho Constitucional, UNED)

Roberto Villa García (Profesor de Historia Política, Universidad Rey Juan Carlos)

Jose A. Villadangos (Principal Research Fellow NH&MRC, Universidad de Melbourne)

 

Elecció de Joaquim Torra com a President de la Generalitat: S’enfronta Espanya a un moviment prefeixista?   Els sotasignats volem expressar el nostre rebuig més rotund a l’elecció de Joaquim Torra com a President de la Generalitat de Catalunya per part dels diputats separatistes del Parlament autonòmic (66 vots a favor, 65 en contra i 4 abstencions). Està provat que Torra és autor de nombroses piulades i abundants articles que contenen declaracions que poden molt bé ser qualificades de racistes, suprematistes i xenòfobes. Un fet sense precedents en democràcia.   L’octubre de 1990, es va filtrar a la premsa un document, “L’estratègia de la recatalanització” (https://www.tabarnia.today/versioncastellano/programa-2000), plegat de propostes suprematistes orientades al control de la societat catalana i elaborades des de les altes esferes del llavors Govern nacionalista conservador de Jordi Pujol. Es tracta d’un full de ruta que s’ha anat aplicant fil per randa fins avui, incidint especialment en les mesures orientades al control de l'Administració, els mitjans i l'escola, sense deixar mai de costat a les entitats socials i als col·lectius professionals.   L'estratègia nacionalista ha consistit a explotar el victimisme, emparant-se en la repressió que la llengua i la cultura catalanes van sofrir durant el franquisme (sense esmentar mai les altres repressions exercides per la Dictadura en altres regions), i a aprofitar la feblesa parlamentària de diferents governs espanyols (tant socialdemòcrates com conservadors), la qual cosa va permetre al nacionalisme posar dures condicions per garantir la governabilitat de l’Estat. D’aquesta manera, ha aconseguit fer-se amb competències en matèries tan sensibles com a educació, la cultura, la sanitat o la seguretat. Així s’han anat imposant en la societat catalana les següents idees:

1. Un poble, un imperi, un líder. Es presenta a Catalunya com un poble uniforme, mitjançant l’encobriment del pluralisme social i el menyspreu dels ciutadans discrepants, a qui se’ls nega la condició de catalans. Es reivindica un espai vital català fora de les fronteres de Catalunya i fins i tot d’Espanya incloent en aquest “imperi” a tot el que consideren “països catalans”. A més, es proclama que el legítim president de Catalunya és Carles Puigdemont, processat per rebel·lió i pròfug de la justícia.

2. La percepció que el desacord és traïció. El nacionalisme català ha optat per la mort civil dels discrepants, els botiflers. Han estat i són cada vegada més abundants els assenyalaments de rellevants figures de diferents àmbits que, no poques vegades, han optat per abandonar Catalunya, com ja ho fessin milers de professors els anys vuitanta, asfixiats per la política lingüística que encara avui segueix sent clarament discriminatòria.

3. L’obsessió pel complot. Per exemple, si la República Catalana no ha estat possible, això ha d’atribuir-se a una conjura en la qual els enemics externs –incloent últimament a la UE– s’han aliat amb els enemics interns, representats per partits i organitzacions, tals com el Partit Popular (PP), Ciutadans (C's), el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) o Societat Civil Catalana (SCC), que han impedit la implementació d’aquesta.

4. El victimisme i el fals pacifisme. El moviment independentista català sempre ha cultivat i difós la imatge de Catalunya com a víctima d’Espanya, malgrat que mai ha gaudit com ara de tan àmplia autonomia política. Ara trasllada aquest victimisme també al llenguatge visual, amb l’exhibició de llaços grocs en protesta pels líders empresonats. També difon el seu pacifisme democràtic com a instrument de les seves reivindicacions. No obstant això, els seus dirigents processats ho estan per rebel·lió, o sigui, per un alçament violent contra la legalitat constitucional. La seva desobediència civil reacciona de manera violenta quan se’ls demana que compleixin amb la legalitat, i la seva força de xoc, els Comitès de Defensa de la República (CDR), es dediquen al sabotatge d’autopistes i a la paralització dels serveis públics essencials com el transport. A aquesta violència s’uneix la violència intimidatòria física i psicològica contra tots els discrepants.

5. La perversió del llenguatge. Per aconseguir els seus objectius, els dirigents nacionalistes han creat una nova parla; el terme “dret a decidir” és l’eufemisme que fan servir per referir-se al dret d’autodeterminació; condemnen el que anomenen “judicialització de la política” que és el seu rebuig a l’aplicació de les normes de l’Estat de Dret als polítics que les violen; parlen de “mandat democràtic” per referir-se al resultat del referèndum il·legal de l’1-O; de “poble català” com a sinònim d’individus favorables a la secessió, excloent així als qui no comparteixen aquests postulats, i així successivament.

 

Amb el nomenament de Torra com a president de la Generalitat els dirigents separatistes han mostrat la seva verdadera cara. El nacionalisme de rostre humà i discurs només veladament antiespanyol ha donat pas a una declaració obscena de superioritat dels seus dirigents. Això explica, per exemple, el suport que partits d’extrema dreta de Bèlgica i Alemanya han donat a Puigdemont.   Els ciutadans d’altres països europeus sovint no entenen bé el que està passant a Catalunya, perquè així com el victimisme va servir per engegar el procés de “recatalanització”, aquest ha estat també una eina molt eficaç per presentar a Catalunya com una regió “colonitzada” i “reprimida” per Espanya i a l’actual democràcia espanyola com una dictadura filofranquista – malgrat que el nostre país sigui incontestablement una democràcia plena (Espanya ocupa el lloc 19 del món en el rànquing de The Economist, per citar un indicador rellevant). Per tot això, amb aquest manifest volem impulsar un debat crític i constructiu sobre les noves formes del totalitarisme al cor d’Europa al segle XXI.   La convivència a Catalunya està trencada. Durant molt temps, aquells que no estaven d’acord amb els postulats nacionalistes van callar per no trencar amistats o famílies, però els dramàtics fets de la passada tardor van fer que molts alcessin la veu. És el nostre deure escoltar-los. Per aquest motiu, els sotasignats cridem a defensar amb contundència els valors democràtics i l’Estat de Dret que es veuen seriosament amenaçats a Catalunya per una inacceptable instrumentalització de les institucions i una alarmant manipulació de l’opinió pública.  


Alfonso Valero (Principal Lecturer at Nottingham Law School)    Contactar con el autor de la petición